Les agulles del rellotge manen i ordenen les nostres vides, en tots els sentits. També en el de l’oblit, que mai existeix, però sí que ajuda a dissipar la vivacitat del dol, de la pèrdua. L’actriu espanyola Nadia de Santiago (Madrid, 1990), coneguda pel seu paper com a Marga a Las chicas del cable, s’estrena com a creadora de la sèrie El tiempo que te doy (2021). La sèrie, guionitzada per Pablo Fernández, Inés Pintor Sierra y Pablo Santidrián, té deu episodis d’onze minuts que indaga sobre l’oblit després de l’amor, també del temps. La forma en què es presenta la producció audiovisual crida l’atenció, ja que és una fragmentació molt breu, d’una estètica molt intimista, i amb una planificació curiosa.
Dic curiosa perquè a cada episodi se li aplica una fórmula matemàtica, que és restar un minut a l’oblit i sumar-li un al present, perquè ella vol pensar menys en ell, ara que ho han deixat. El primer episodi es titula 10 minutos de presente y 1 de olvido, i exposa el moment de ruptura del personatge de Nadia, Lina, amb el personatge masculí, Nico, que interpreta Álvaro Cervantes.
El dol per amor
Realitzada per Netflix, aquesta sèrie fa que tots els episodis siguin d’onze minuts, com bé indiquen sengles títols, i això fa que es renovi l’estructura en què es narra el desamor. Ens embolcalla una atmosfera de silenci, tots els episodis són narrats des de la tristesa: el personatge femení, que és el que amb més profunditat coneixem, no amaga el dolor que sent davant d’una pèrdua real, que és el dol de l’amor, d’aquell amor d’anys i intensitat. “Posa Bon Iver”, diu Lina a la seva festa d’aniversari. Sad girls, música indie i desamor. Penso que necessitem més veus com la de Nadia de Santiago que no tinguin vergonya a parlar també des de la solitud del desamor, no només des d’una falsa òptica amb esperances positives, amb una reconstrucció immediata.
A partir d’escenes arquetípiques, com el retorn dels objectes personals, les converses amb els seus amics o la visita a casa dels pares, acompanyat de flash-backs al passat en comú, la idea de Nadia aconsegueix embolcallar-nos i abraçar-nos sense excés de sentimentalisme. Potser m’han faltat escenes més concretes, de moments d’intimitat més específics, però és una gran producció. És digne de celebrar la decisió d’incorporar diversos accents i dialectes del castellà, com Valentina Morillo apuntava a la seva crítica. És que ja va sent hora de desbancar l’hegemonia absoluta del centralisme.
Estètica quotidiana
Cal dir, doncs, que de Santiago retrata el dol amorós de la seva generació d’una forma molt propera i personal, amb una estètica gens estrident, basada en la quotidianitat i en els sentiments, més que en l’acció. Són, en definitiva, personatges que es mouen en diferents geografies, amb certs privilegis i amb diferents bagatges que proven d’implementar el que vol dir estimar. Una molt bona producció del cinema espanyol contemporani, penso.
El que s’ha d’estudiar és aquesta emergència de la tendència de personatges femenins d’origen valencià que tenen ruptures en el cinema espanyol, com a la sèrie Valeria. Neruda ja tenia raó quan deia que l’oblit és llarg, i així ho confirma Nadia en aquest film. Se m’ha fet molt breu.
Tràiler
Et pot agradar…
