L’hivern és una invitació a la solitud del teu cos. Respirar dins de la banyera una tarda freda de diumenge és sentir-te atemorida de les paraules que estan esperant-te. Però no saps que no guaiten la batalla, que no és camp obert. T’indueix la por, la por de pronunciar unes paraules dirigides a tu mateixa, sabent que la resposta pot ser una no-resposta, una frase que escapa a tota lògica. O que la té tota, depèn de com t’ho miris. La solitud d’un pensament aterra molt, igual que cohibeix el dolor que se sent en un final no volgut. Camines sense saber on.

Res no fa tanta por com aquestes dues cadires que vesteixen la sala on et trobes amb tu. Ni aquella conversa imminent que has de tenir. La cadira buida que espera que t’hi afrontis és tan directa com un gel transparent que pot trencar-se sota els teus peus en qualsevol moment. L’hivern és absolutament l’estació més honesta de totes. Obliga a la reclusió, força que tinguis el diàleg amb tu mateixa, d’aquell que defuges amb qualsevol pretext. Perquè et mors de ganes d’intercanviar pensaments amb l’altre, impregnar-te tota tu. No pot ser, et toca reconstruir el pont nevat, encara que sàpigues que si les circumstàncies ho toleressin, marxaries corrents d’allà sense rumiar-t’ho.

alone g238048c59 1920 L'hivern és una invitació a la solitud del teu cos
Fotografia de sari7

I no deixes de recordar que és hivern perquè a aquestes hores és fosc, ho veus a través de la finestra; amb la velocitat tot és boira. L’aigua et recorre cada centímetre de la pell, com un avís de la cita que tens amb les teves paraules. I saps que es refreda, que pots abandonar aquell compromís ben aviat, i tot romandrà igual, sentint el silenci de les parets. Però el mateix serà amb la tassa calenta. El verb és inevitable, i amb ell, el record; el record que intentes reviure. Però no ho farà si no és en la teva projecció. Perquè habita en tota tu, en cada decisió que prens.

Així és l’hivern, l’apropament en tu, on es fon l’espai i el temps, perquè recordes la permanència contractual del teu cos. Tu i la teva veu, que eludeixes com si fos el canvi d’una cançó, però està arreu. Només la sents tu. És hivern i és hora que et trobis de nou, cara a cara a la sala de l’única cadira, i que abracis aquest tronc amb unes arrels immenses que et conforma. Cobert de fulles està el terra que et sustenta i tenen el mateix color que aquest cau que governes. I de sobte sents el dolor del fred, però alhora la calidesa que vindrà. Volies llegir, però has d’escriure.

Aquí he parlat de com l’octubre, i.e, la tardor, és el mes més cruel.




Instagram @cadadia_lletres

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *