Les segones parts mai no han estat una bona opció, s’afirma. En canvi, Aitana sostenia que «a nuestra historia le falta una segunda parte»; i la majoria de les sèries també. En aquest debat s’hi incorpora el cantant català Joan Dausà, que finalment gaudeix d’una oportunitat de veure’s amb la Judit, que havia desitjat que no el truqués per dir-li que volia que visquessin junts en un pis petit. Bé, encara que no sigui una segona oportunitat en l’essència, sí que és una opció de reconnectar després de tants anys.
El clàssic Jo mai mai
És innegable que Jo mai mai va significar un gran hit a la història de la música en català: en un joc de passions ocultes, com a Ball robat (1954) de Joan Oliver, Dausà mostrava l’enamorament correspost però impossible d’una parella en la seva etapa adulta, compromesos amb altres persones. Amb aquest desvetllament de secret del joc popular de beure guanyava l’estima de tots els oients: el costumisme arrela en nosaltres, i més quan ens hi podem identificar. «Jo mai mai he pensat que seria més feliç al teu costat.»
No em miris així, Judit
A l’acabament d’aquest abril, després de deu anys, torna amb energia a les plataformes musicals amb una segona part d’aquella narrativa del Twitter Catalunya vestit de flors que va inspirar la pel·lícula Barcelona, nit d’estiu (2013): el protagonista (ell mateix) es dirigeix a un bar de Gràcia on ha quedat amb la Judit, anys després, i s’il·lusiona durant tot el trajecte, pensant com seria ballar amb ella, o fer-li un petó, tot trencant la quarta paret. En el camí, el reconeixen diverses persones, després de l’èxit de la cançó anterior. Aquest somni ha estat la cançó, que guarneix de primavera i d’optimisme el missatge que vol transmetre, sense ser excessivament melancòlic. Chapeau per Lyona, que ha dirigit el videoclip, i a Sara Espígul per la seva actuació.
No es pot dir exactament el mateix de la nova versió de Jo mai mai. És cert que incorpora un ritme més alegre que la gravació original al principi i al final, però en aquesta cançó es queda palplantat al carrer en un dia assolellat, veient com tothom avança: una mica de Miss Havisham i right where you left me, diria. Trobo que és escaient la forma de pensar la ruptura en el context actual, com si diguéssim, una sola flor en mà i tot un camp verdós de temps anteriors al cap.
Quedem a Gràcia?
Estimar-se un dia, i ara veure’s fotografiats en totes aquelles instantànies de la memòria. Es va desplegant la primavera, i sembla que tot es vagi endreçant una mica, la pell s’adreça a saludar el sol, els dies s’allarguen i s’és una mica més feliç. Ens pensem sense dir-nos res, la nostra forma de comunicar-nos des de dos indrets diferents ara que estem tan lluny, i tan a prop. Tornar a aquell dia a Gràcia.
