T. S. Eliot afirmava que abril és el mes més cruel. No ho secundo. He viscut en la meva pròpia carn com de dur és l’octubre. Perquè si l’agost sembla la fi del món per l’amor, i conseqüentment el setembre—així ho retratava Colette a El blat tendre i Taylor Swift a august— l’octubre és el temps d’assumir la realitat. Que ja res tornarà. Setembre és aquell matí incrèdul en què no t’acabes de creure la situació, i octubre és el mes cruel, el que et cau a sobre com una pluja torrencial. I no para. No té aturador. I tu només busques un refugi, però continua plovent. Octubre és començaments, però també implica finals. Els comiats mai els he portat bé: et veig marxant com el retrat d’aquells que ja mai més serem.
Fa quatre anys, Girl in red llançava el videoclip we fell in love in october d’una durada de tres minuts amb una estètica impecable. Aquella atmosfera tardorenca plena d’amor lèsbic vitalista que fa somiar igual que aquell clima càlid a L’Eva i la Jana (2022) dels catalans Ginestà em va captivar. La cantant noruega actuava a la producció multimèdia, dirigida per Peter Theisen Amlie, i es mostrava enamorada d’una noia, i perquè havia passat a l’octubre ara li encantava la tardor. Amb una lletra senzilla però amb una música realment captivadora (rock indie) de ritme tranquil, ens feia somiar i desitjar un romanç sàfic tardorenc. Aquest single ha representat, doncs, un gran èxit per la seva carrera musical.
Bon dia, tristesa
Aterrant a l’octubre d’enguany, la cantant, Marie Ulven Ringheim (Horten, 1999), ens ha sorprès amb una nova peça musical, October Passed Me By; amb la qual ha tret un short film de vuit minuts, protagonitzat per Lisa Loven Kongsli i Ruth Vega Fernández i dirigit per Gustav Johansson. Em recorda moltíssim a All Too Well (10 Minutes Version) de Swift, compartint uns conceptes i una línia visual molt similar: i és que està coproduït per l’Aaron Dessner, membre de l’equip de la cantant estatunidenca. Aquest curtmetratge segueix la història—com willow de cardigan— de we fell in love, però no de forma directa: ja no són parella, sinó que l’altra protagonista en té una altra vint anys més tard. Connecta amb l’altra cançó d’una forma molt evident amb la melodia al principi, una intertextualitat clara. Però aquest cop es decantarà per fer un gènere indie pop.
It’s just something about this time, that reminds me that everything ends.
En aquest videoclip ja no hi surt la cantant actuant directament, sinó només quan evoca la joventut. Tenim la nova parella fent neteja d’objectes, i hi ha una caixa vermella. La protagonista no la vol tirar, però, ¿aporta felicitat?, pregunta l’altra, tot fent referència a Marie Kondo. Finalment, la llencen en una brossa envoltada d’aquest bosc preciós vestit de tardor. Bon dia, tristesa: totes les cartes les guardava allà, on contenia tot el primer amor, la puresa, l’esclat més fort. “It’s just something about this time, that reminds me that everything ends.” No s’acaba el món com l’estiu pels adolescents, respon l’altra, dient que no n’hi ha per a tant amb la tardor. Però la protagonista sent molta nostàlgia. La parella està passant per un molt mal moment; mentrestant, ella recorda moltes coses, la seva antiga història, “I made you my whole world.”
Tot s’acaba a l’octubre
Amb aquests clips de la quotidianitat i la ciutat que enllaça amb nosaltres, espectadors, veiem com tot va decaient, com l’octubre va passant, amb el record de tot allò que ja no serien mai més. La cantant pinta un llenç ben gran amb aquesta doble cara que té el mes, de felicitat i tristesa. Al final, en un intent desesperat, sembla que la situació es reconcilia, i la capsa torna allà, d’on no s’hauria d’haver tret. Perquè sí que hem de fer selecció d’objectes, ‘expurgar-nos espiritualment mitjançant l’expurgació material’ però no d’aquest tipus, dels records. Perquè tots estem fets de records, d’intertextualitat d’altres textos, d’altres persones, d’altres cossos, d’altres memòries. I no s’ha de fer ocult.
A la lletra i el muntatge d’aquesta segona «part», la cantant i tot el seu equip mostren molta més narrativitat respecte a la primera. Aquesta és d’una envergadura diferent, més poètica, de suggeriment d’aquest primer amor que tots hem viscut. Manté la mateixa decoració i fa una transició molt natural d’una cançó a l’altra, creant un cant de l’amor sàfic des dels boscos, una deixebla de Safo. Res més a afegir que no sigui que produeix un resultat digne d’admiració, amb només vint-i-tres anys haver fet tot això tan gran i amb un missatge tan bonic: sempre durem els records dels altres a les butxaques, els hem d’integrar en nosaltres. Un desplegament d’emocions per escoltar aquestes tardes fredes de tardor amb una beguda calenta a la mà escalfant-nos de tot plegat.
Cruel arriba el mes d’octubre
Però jo dic: octubre és el mes més cruel. És preciós arran que neixen coses boniques, s’inicien les classes, els projectes, però alhora en moren moltes d’altres, com les fulles que van caient dels arbres, marcant el pas inexorable del temps; i amb ell, nosaltres. Molt d’acord amb Eliot quan sostenia que a l’abril neixen els lilàs de la terra morta i això és extremadament cruel, sí. Però més ho és veure com tot s’apaga, com allò ja no tornarà mai més. Ho reitero: porto molt malament els comiats. M’atreviria a dir que més que els comiats, l’absència, el record que en queda, allò que ja no tornarà per més que ho desitgis. Ara tancaran una llibreria de referència a Barcelona, i una altra finestra queda sense llum a la ciutat. I a l’octubre hi va haver molta absència, i, no sé, sobtadament tot queda sol i fosc en aquesta ciutat.
Intento creure en les reconciliacions i els finals feliços after all com la noruega, però costa que es facin palpables. I sé que l’absència és dolor perquè la felicitat ha estat plena. En aquest món tan devastat, és un miracle haver-la viscut, encara que fos transitòriament. I no sabem com som d’afortunats, quan brillem d’aquesta manera. Els octubres passen en mi. Els records lligats a l’octubre, el mes més cruel, però alhora el meu temps preferit. Això de fer-se gran, costa. I duc un octubre permanent a dins. Les fulles van caient, i jo les sento. I les abraço. Maria-Mercè Marçal deia que (sempre) hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Enllaç a 3 Llibres Per Llegir A La Tardor.
Una resposta a “Octubre és el mes més cruel”