La primera lectura d’aquest any ha estat Agnes Grey, d’Anne Brontë (1847). Signada sota el pseudònim d’Acton Bell, la més petita de les germanes Brontë ens va endinsant en la vida quotidiana d’Agnes amb molta subtilesa i cura, com amb la seva fraseologia, delicadament triada i tractada, d’una naturalitat cristalina. És una novel·la anglesa en part autobiogràfica, escrita en primera persona, que parla de l’aprenentatge vital d’Agnes, que vol fer molta crítica a la societat de l’època sobre la precarietat de la institutriu.
De temàtica semblant ho va fer la seva germana Charlotte Brontë a Jane Eyre el mateix any de publicació. Per això, per aquest punt de vista subjectiu marca accentuadament la ideologia, els seus judicis personals sobre les situacions viscudes, però sobretot jutja els caràcters dels personatges. Fa una mena de diari molt íntim, de confessions privades.
Ella és una joveneta que prové d’una família molt humil, amb pocs recursos econòmics. Però ella decidí que faria d’institutriu per guanyar uns quants diners extres, que ben segur que ajudarien a la família. Així doncs, inicià el seu periple a casa dels Bloomfield, de la qual no tingué una bona experiència perquè els fills eren uns malcriats i els pares no li ho posaren gens fàcil; viu amb molta precarietat, amb molta humiliació. No la van voler renovar pel curs següent, però es va buscar uns altres alumnes.
De nou començà amb les seves lliçons, aquest cop a casa dels Murray, on les filles eren més grans d’edat. Però tampoc va ser una gran experiència per ella, les alumnes també s’avesarien per altres coses que no eren les classes; amb tothom sentiria que “la meva feina consistia a escoltar; la seva, a parlar“. A la nova casa, l’Agnes va trobar l’amor, escrit amb molt pudor i innocència. Però un sobtat esdeveniment familiar li va canviar el curs de la seva vida, i va haver de deixar aquell lloc on treballava, per acabar amb un final gloriós i ben harmoniós.
Trobo que té una part de bildungsroman i també té part d’història amorosa i de novel·la psicològica. El que es corrobora en tots els vessants és la religiositat imperant, molt clara i seriosa, però gens adoctrinant ni feixuga. Agnes és una dona amb conviccions fortes; ens mostra una novel·la sobre la frugalitat, la humilitat i el bé, pintada amb uns personatges i unes situacions universalitzables.
Un fet que m’ha cridat l’atenció és aquesta sensació de l’escriptura d’estar molt depurada, molt neta i verge: els títols dels capítols són molt orgànics i naturals i reflecteixen d’una forma patent el motiu de cada capítol. D’altra banda, també s’observa una gran economia dels elements: cap fil queda deslligat, tot té un sentit en l’obra. En definitiva, per mi ha estat una lectura agradable però molt crítica, molt punyent amb les conviccions morals, el fet el matrimoni, les herències i la humilitat. Les seves reflexions m’han portat a recordar la prosa de Jane Austen.
Cal dir que fou la primera novel·la que va escriure aquesta autora i la considero bona, tot i que la força, la profunditat i l’explosió de Cims borrascosos de la seva germana Emily, publicada també el 1847, em té encisada de fa molts anys. Molts lectors diuen que La llogatera de Wildfell Hall, obra posterior de l’Anne, és molt més potent que Agnes. En definitiva, és recomanable que llegiu les seves vivències, d’un personatge que aprèn per a la recerca de la llibertat, com veiem avui dia amb personatges com Rachel Green.
