L’amor d’Erika Ewald de Stefan Zweig (1904) ens mostra l’aprenentatge amorós d’una jove pianista vienesa dins d’una societat que reprimeix sexualment les dones. La seva vocació i professió musical s’entrellaçarà amb les seves reflexions íntimes: la música i ella buscaran transmetre l’inefable. Traduït esplèndidament al català de la mà de Clara Formosa, l’escriptor vienès col·loca el focus central a l’Erika, una dona que viu una existència monòtona i sovint trista.
Però un dia, tocant junts, va conèixer un violinista amb el qual hi va haver una atracció recíproca de seguida, però de la qual els dos no van saber-la identificar al mateix temps. Malgrat això, es passaven els dies conversant sobre art i música, de Chopin i Beethoven, passejant per camins preciosos. Ells deixaven sonar els silencis, i sovint també els omplien de paraules. Era una relació molt particular, gairebé mística, en la qual dona la sensació que més que ells, fos l’amor qui parlés.
Quan passaven per un camí vell i ample vorejat d’acàcies, ell li va explicar que aquell era el passeig preferit de Beethoven, en el qual, mentre passejava, havia concebut moltes de les seves creacions més profundes. Aquest nom els va fer posar seriosos i solemnes a tots dos. Van pensar en la seva música, que els havia fet la vida més rica i més intensa en moltes estones extraordinàries.
Ell la va besar, i Erika el refusà, a causa d’un pudor cast. Va baixar les escales del seu pis a correcuita, i se’n va anar feta un embolic cap a casa seva. Ella esperava alguna carta del seu estimat interessant-se per ella, però no va arribar mai. I amb el temps, ella es va anar adonant que el que sentia per ell era admiració, però no per la seva personalitat, sinó “pels seus braços forts i els seus llavis ardents”. És el seu despertar sexual, el seu aprenentatge sobre el sentiment amorós va vertebrant aquesta novel·la breu, tensant les qüestions sobre l’ontologia de l’amor.
L’escriptor se submergeix en la psicologia per mostrar-nos la vida d’aquestes dones que no coneixien els seus anhels a causa de la societat puritanista en què estaven immerses. Així doncs, no és una història centrada a l’acció, a l’esdeveniment, sinó que més aviat serveix com a excusa, com a riu subterrani, com a mòbil per parlar de les reflexions, dels sentiments, de la teoria de l’amor. El títol que encapçala la història el trobo molt adient, ja que es construeix sobre la reflexió de què és l’amor, de la seva duració, de la seva existència. El coneixement progressiu de l’amor és el ritme que fa bategar el llibre des del principi al final.
I l’Erika es perdia en els seus pensaments, que l’extasiaven cada vespre, cada vegada s’imaginava un desenllaç diferent, però no en trobava cap d’adequat, perquè ella volia un final dolç i conciliador, ple de grandesa i d’abnegació, allargar-se la mà de freda i amistosa i amb una profunda comprensió.
Un cop Erika ha identificat el seu desig, vol veure’l, i decideix anar a un concert de violí que farà el seu enamorat. Es guarneix amb el seu millor vestit, i es dirigeix al concert, esperant que allà s’hi produeixi l’encontre tan esperat. Viu aquella interpretació com una experiència molt íntima: creu que li està dedicant a ella la cançó de la qual sempre parlaven. Però en acabar el concert, es col·loca a la sortida i el veu, però ell li dirigeix un somriure burleta, ignorant-la. S’enfila al carro agafat del braç d’una dona.
Allà es queda l’Erika, sola amb aquell amor, sentint-se profundament traïda, caient-li el pes a sobre de tots aquells personatges literaris que tant li agradaven, com Maria Grubbe o Madame Bovary, però que al mateix temps li feien respecte pel dolor que tenien per la no correspondència amorosa. Passa el temps, i ella no té cap relació amorosa nova. Decideix dedicar-se completament a la seva tasca de professora de piano -que tothom admira, gairebé com una experiència divina-. Però en el fons, ella li hauria agradat un altre desenllaç, amb ell al seu costat.
Quant a Zweig, és la primera obra que llegeixo d’ell i m’ha agradat molt la seva forma de narrar: és una obra lleugera però alhora molt intensa, molt seriosa. La nouvelle s’omple de molts ressons lírics, però sense una forma exageradament plena de romanticisme, sinó d’una manera pura, d’una melodia molt afinada, amb la paraula justa. És un llibre solemne.
Edició: L’amor d’Erika Ewald, de Stefan Zweig (1904). Viena Edicions: Col·lecció Petits Plaers, número 13, 2020, trad. Clara Formosa.
3 Respostes a “‘L’amor d’Erika Ewald’ de Stefan Zweig”