Visitar un nou país no només vol dir transitar pels seus carrers i els seus costums, parlar el seu idioma i degustar la seva gastronomia, sinó també amarar-se de la seva cultura més íntima, com de la seva literatura, per exemple. De la cèlebre llibreria Lello a Porto vaig voler quedar-me amb algun títol lusità per llegir millor la ciutat. Vaig veure que tenien gairebé literalment un altar amb motiu del centenari de naixement de José Saramago (Azinhaga,1922 – Lanzarote, 2010) l’únic Premi Nobel de les Lletres Portugueses (1998). Així doncs, vaig aventurar-me amb la seva obra més lloada, Assaig sobre la ceguera, publicada tres anys abans de guanyar el prestigiós guardó. Començada a Portugal i acabada a Catalunya, he viscut molt pendent d’aquests personatges durant unes quantes setmanes i m’han deixat en una profunda reflexió.
Una ceguesa blanca
La novel·la dibuixa un món distòpic on una estranya ceguesa blanca va afectar primer una persona que caminava pel carrer, i es va anar estenent progressivament a gent que hi havia tingut contacte. Per a aquests pocs primers casos, inclosos un metge i la seva dona, el govern va decretar que se’ls tanqués en un manicomi indefinidament per evitar el contagi massiu. Allà dins hi regnava el descontrol, no hi havia condicions humanes decents, sinó que es van perdre totalment: des de no assegurar unes condicions higièniques bàsiques a fets inexplicables. Tot això es legitima per la narració de la dona del metge, l’única persona que veu, infiltrada entre els cecs.
Si un día estos ojos se apagan, y no quiero ni pensarlo, entonces el hilo que nos une a esa humanidad se romperá, será como si estuviésemos apartándonos los unos de los otros en el espacio, para siempre, tan ciegos ellos como nosotros […]
Cada vegada s’hi anaven sumant més afectats a aquella quarantena, fins que van haver d’omplir altres sales, ja que rondaven els tres-cents. En aquesta onada de gent nova d’una altra sala, un dels cecs va establir que el menjar que els donaven per a tots només seria repartit si violaven a les dones. I enfilades cap a l’infern, s’hi van dirigir. La situació es va tornar insostenible en voler repetir aquests fets terribles. Tot va fer eclosió, i una gran baralla i un gran incendi van donar-se en aquell indret infrahumà, custodiat per militars, amb ordres de matar a qualsevol que volgués sortir. Però van poder escapar-se perquè tothom va fugir de la mort enunciada i van sortir a la ciutat, de nou.
Però les coses no estaven resoltes aleshores, perquè hi havia una pandèmia mundial. Els personatges, doncs, van haver-se d’enfrontar-se a un món desolat, de persones cegues ocupant els carrers com bonament podien, de recursos limitats, amb només els ulls de la dona del metge. A poc a poc, s’habitaven aquells indrets, i s’intentaven adaptar a les noves circumstàncies aquells protagonistes personatges de la primera sala, molt pocs, perquè havia mort moltíssima gent allà. De cap dels personatges no es coneix cap nom, sinó que se’ls coneix pels atributs, mostrant que en última instància no posseïm res més que el que som.
L’Infern a la Terra
És una història fulminant, que incideix en fer una gran crítica a la societat i als règims autoritaris. De tall molt àcid, Saramago no es frena en mostrar tota la crueltat de la condició humana amb pèls i senyals. No és una història amable de llegir, sinó que a vegades —sobretot cap a la meitat de la novel·la, que és quan tot s’intensifica encara més— es fa gairebé impossible. Hi havia trossos que no podia avançar amb la lectura. El missatge que la ceguesa no és una malaltia física sinó una malaltia social trasbalsa a qualsevol lector.
M’ha semblat interessant com ha parlat de les dones i de la seva condició i com ha col·locat el pes de l’acció en la dona del metge, amb la fermesa d’una Llibertat guiant el poble de Delacroix, com ja menciona el portuguès al mateix llibre, en alguna ocasió gairebé nua de la part superior, perquè la tela queda destrossada de la immundícia. Llegiu-la, perquè és una veritable joia que sacseja consciències i molt ben escrita, amb un ritme àgil. L’escriptura és molt rica, dotada de grans significats i de símbols impactants i originals com el tros de cabell o el déu embenat. L’única cosa que milloraria és que Saramago utilitzés guionets, cursiva o separacions lineals pels diàlegs, perquè no ho fa i tot entra dins de la narració, i sembla que no es respiri massa. Malgrat això, literatura de la bona.
Si en vols saber més…
- Edició llegida: Ensayo sobre la ceguera de José Saramago (1995). Trad Basilio Losada, Penguin Random House Grupo Editorial i Livraria Lello (ed. 2021), Barcelona.
- Una edició en català: Edicions 62.
- Tràiler de l’adaptació cinematogràfica (2008).
- Ressenyes d’altres distopies: Klara i el Sol; Fahrenheit 451.
Deixa un comentari