Atrapa la llebre (2018) és la novel·la que sempre recomano a les meves amigues i mai no me’n canso: estic convençuda que els hi agradarà. Aquest any per Sant Jordi és un llibre que també vaig convidar a llegir a moltes persones a la parada de la Llibreria Nollegiu del Clot perquè penso que és una lectura que pot agradar molt. De fet, no sé per què no n’havia fet una entrada abans: és un llibre fantàstic, d’aquells que deixen una empremta profunda. I és que Lana Bastašić (Zagreb, 1986) escriu d’una forma molt fresca, contemporània, que ens interpel·la com a lectors, que ens hi sentim identificats, però alhora crea un ambient obscur, dialogant amb la tradició. L’escriptora crea obscuritat, t’integra la literatura en tot el pensament. Endinsem-nos en aquests viaranys bàltics, editats en català per Periscopi i traduïts per Pau Sanchis Ferrer.
La Sara i la Lejla eren antigues amigues. Però van perdre aquest vincle, “dotze anys plens de silenci”. La Sara vivia llavors més o menys feliç a Dublín, quan va rebre una trucada de la Lejla. Aquesta li demanava que tornés a Bòsnia per acompanyar-la a buscar el seu germà, que havia desaparegut durant la guerra. Malgrat que la Lejla sempre havia fet el que volia amb l’altra i no s’havia preocupat per ella durant tot aquest temps, la Sara hi va accedir, va sacrificar-se per ella. Així doncs, veiem que la narració resseguirà la història d’una amistat molt complexa, molt dura, molt violenta, mitjançant aquesta road trip en cotxe des de Mostar a Viena. El cotxe, un espai petit, tancat, va esdevenir l’espai d’aquest llarg retrobament turbulent.
El temps no va entendrir Lejla, tot seguia igual, o pitjor. Què hi feia la Sara allà, deixant la seva vida per la Lejla? En les pàgines, es dilucida un rerefons psicològic de cada personatge, un passat que les uneix, que les caracteritza com són, una immersió al passat. És, tanmateix, una història de submissió i de dominació, d’un estira-i-arronsa constant, d’atrapa la llebre. La qüestió de si els fets estaven ocorrent de veritat en la novel·la ens persegueix arreu: sembla un somni.
Cal dir que a la coberta del llibre, hi ha una ressenya de Jasmina Vrbavac que diu «Lewis Carroll i Elena Ferrante en un País de les Meravelles balcanitzat». És aquest recurs de la fina línia entre realisme i fantasia, que pren en certa manera de l’escriptor d’Alícia, el que acaba perfeccionant aquest relat, dotant-lo d’una atmosfera màgica —no de forma indirecta, però sí indirectament—. A Viena, les dues amigues es van dirigir a un museu, i van veure un quadre d’una llebre, un dels motius principals que estructuren l’obra. La Sara va tenir ˝la sensació de caure a través d’aquell petit ull de llebre˝. Va veure Lejla darrere de la finestra, i va dir que “només volia”: la continuació del verb transitiu la trobareu quan assimileu el llibre. Aquestes ambigüitats no queden resoltes del tot, i és que és una de les tries estètiques de l’autora. És un projecte ambiciós, però l’acompleix bé.
Per acabar, volia dir un altre cop que penso que és una molt bona lectura: em va encantar i no ho exagero, perquè trobo que l’autora va barrejar tots els ingredients, totes les tècniques, totes les eleccions encertades per escriure un bon llibre. Hi tenim modernitat, hi tenim un aprofundiment en l’amistat —un tema molt interessant i necessari—, la història d’un país, diferències culturals, vides divergents; a més hi tenim recursos literaris de bona qualitat, que ennobleixen l’obra.
També hi tenim el més important de tot: una obscuritat que anem traient capa a capa a mesura que avança l’acció, però que no arriba a l’última capa ni al final: queda una incertesa, queda una obscuritat lúcida, no del tot Què he llegit? Però una mica aquest estil. Que fa que tinguem ganes de llegir-la de nou per poder copsar-ho tot, fixar-nos en cada detall. És un llibre per gaudir, una alenada fresca sobre la identitat, els llaços que fem. Tinc la sensació –i perdoneu per l’atreviment— que serà d’aquells llibres que passaran a la història universal. De moment, ja ha fet un pas: aquesta obra va ser premiada amb el Premi de Literatura de la Unió Europea 2020.
No pots tenir la Lejla. Tret que la sotmetis, li posis un marc ben bonic i la pengis a la paret. Tot i que, som de debò nosaltres quan ens quedem congelats per a la foto? D’una cosa estic segura: la Lejla i la idea de parar quieta no han anat mai plegades. Per això apareix com una taca en totes i cadascuna de les fotografies. Mai no ha sabut parar quieta.
Fins i tot ara, dins d’aquest text, sento com es belluga.
I una altra citació:
La mort és primer gradual, i després sobtada.
Edició: Atrapa la llebre, de Lana Bastašić. Barcelona: Edicions del Periscopi, 2018, traducció de Pau Sanchis Ferrer. Imatge de la coberta: ©Radmila Vankoska.
4 Respostes a “‘Atrapa la llebre’ de Lana Bastašić”