Hola de nou!
Sé que darrerament he estat absent al blog, però torno amb molta energia. Avui us parlaré de la meva lectura més recent. Fa una setmana que vaig acabar els exàmens, i he aprofitat per llegir Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (2019). Cal dir que és un llibre del qual s’ha parlat molt últimament: ja va començar de manera forta guanyant el premi de l’editorial Anagrama, on està publicat; després va ser finalista del premi d’Òmnium Cultural, i finalment ha guanyat el premi 2020 de Literatura de la Unió Europea. I és que és el primer cop que excel·leix en aquest certamen una obra en català: és important destacar la feina de les institucions catalanes per poder-hi incloure la nostra llengua.
Muntanyes que ballen
Per començar, he de reconèixer que els primers dos capítols em van sobtar molt: és un llibre molt peculiar. Malgrat que ja havia llegit la contraportada, que introdueix la història, em va sorprendre aquest inici amb tanta potència. Com comença la història? En un poble fronterer entre França i Catalunya, en Domènec, un pagès poeta, se’n va a escriure allunyat de la seva família. Durant una nit de tempesta, un dels animals que cuida queda atrapat. Quan en Domènec comença a tallar el nus que forma el pelatge del vedell amb els ferros, un llamp cau a sobre seu i es mor. Un punt de partida brutal.
Solà segueix el fil conductor d’una història familiar mitjançant el paisatge, la trajectòria de la vida després de la mort d’en Domènec, de la seva dona, la Sió, i dels fills, la Mia i l’Hilari. Alhora s’hi van introduint moltes altres vides paral·leles que enriqueixen el teixit narratiu. De fet, l’originalitat de l’escriptora recau en el fet que va barrejant punts de vista diferents de la narració. No podem parlar d’una única veu: hi intervenen persones vives i mortes, núvols, dones d’aigua, bolets, entre d’altres. Aquesta polifonia genera un joc molt interessant, perquè tot i que és un esforç notable pel lector i l’escriptor anar canviant de narrador, brinda moltes perspectives possibles lligades entre elles. És un recurs de gaudi però seriós a parts iguals.
Tornant a l’argument, amb la mort tràgica d’en Domènec, la seva dona queda tocada. Viu amb els seus fills i el sogre, en Ton. I reflexiona:
I no sé què fa patir més: si pensar només els records bons i deixar fer a l’enyor, tan punxegut, i a la frisança aquesta que mai s’assedega, i que emborratxa l’ànima. O si banyar-me als rierols de pensament que em porten cap als records tristos, dolents i tèrbols, i m’ennueguen el cor i em deixen encara més òrfena de pensar que el meu home no era pas l’àngel que jo corono.
Quan els seus fills agafen les estovalles blanques del seu casament, la Sió s’enfada moltíssim, perquè les perden. Diuen que les han donades a les dones d’aigua. Elles són l’element mitològic, de llegenda. Irene Solà diu que vol explicar la història de les dones d’aigua des del punt de vista femení, no des del típic, el dels homes que les mataven. I és que el relat combina la realitat amb la llegenda, desdibuixant la línia entre ambdues.
Les vides dels personatges continuen irremeiablement. L’Hilari es converteix en un jove poeta, igual que el seu pare. Tanmateix, la família rep una segona batzegada: la mort de l’Hilari. És la Mia qui agafa a partir d’ara les rendes de la història. Fa voltes al passat, en aquest precís moment de la mort de l’Hilari, també de les dones d’aigua i dels fantasmes del passat. Els animals també hi intervenen. Els ossos també prenen la paraula i parlen del seu raonament sobre de les muntanyes abans que fossin poblades per dones i homes:
Vàrem arribar primers i aqueixes muntanyes, aqueixa fred, aqueix cel, aqueix bosc i aqueix riu i tot el que tenen dintre, peixos i fulles, eren nostres.
L’escriptora vol copsar totes les històries amagades entre els boscos dels Pirineus. Solà explica en una entrevista feta per Xavier Grasset que entén les muntanyes com una superposició de capes d’història, i la narració les vol anar trobant totes. Una d’aquestes és la de la Guerra Civil: les muntanyes estan plenes de metralla del bàndol republicà de la Guerra Civil, que va anar llençant en el seu exili cap a França. Els protagonistes trobaran aquestes restes de passat per tot el territori, i hi pensaran.
Els dies rurals
El llibre té moltes referències a altres obres, com ara la de Jacint Verdaguer, amb aquelles muntanyes del Canigó. També cita a Papasseit, a Toni Morrison, a Marta Rojals. Jo trobo que també es podria relacionar amb Solitud de Víctor Català per aquestes històries íntimes a dalt d’una muntanya, en un ambient diferent, i per l’interès del paisatge que tot ho aclapara.
Per acabar, voldria dir que aquesta obra és una obra per gaudir de la narració, de l’estil, d’anar saltant entre els personatges i posar-nos en el lloc de tots. Caracteritza molt bé a cadascú pel tipus de vocabulari, expressions i idiomes (català i castellà) que utilitzen. És una història tràgica sobre les giragonses que broten a la vida senzilla de la gent que viu a les muntanyes, amb un retrat dels costums molt tendre. Per tant, podria definir-se com una novel·la de construcció poètica, amb un pes important de la poesia. Ha estat, doncs, una lectura magnífica. Si us ha agradat, Pedra de tartera, de Maria Barbal seria una bona opció de lectura. També Mercè Rodoreda.
Heu llegit Canto jo i la muntanya balla? Què us ha semblat?
Edició utilitzada: Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà. Editorial Anagrama.
Una resposta a “‘Canto jo i la muntanya balla’ d’Irene Solà”