Dents que fan caure la innocència
Amb cada píndola-relat, l’autora capgira tots els tòpics de la infància rosa, i deixa tastar un ventall de contes ben cruents. No són narratives agradables, planes: són relats breus, d’unes deu pàgines, que subverteixen aquesta visió prefabricada de la infantesa en una societat fonamentada en el patriarcat. Mostra nens maltractats i que maltracten: relacions familiars que són una punyalada darrere d’una altra. Aquest efecte i narrativa trobo que encaixa molt bé amb la línia editorial de Periscopi, on s’ha publicat en català.
Amb un retolador amb una punta finíssima, cada relat té una mida ideal. Una de les preguntes que vaig plantejar-me va ser per què la següent obra que publicava després de la novel·la eren contes. Amb aquesta intensitat, la forma breu és la millor opció, alhora que permet canviar de narradors i de situacions. Són com dents de llet, assumpcions innocents que van caient una darrere l’altra.
Vam conèixer el papa a través de la seva absència, vam donar forma a les seves mans a través dels guants de cuir que van quedar darrere d’ell, a les seves dents a partir del raspall de dents espellifat que ningú va gosar treure del vas del lavabo, a la seva força a través dels mobles que ens envoltaven: la taula i les butaques que havia muntat tot sol.
Familiaritat i estranyament
Per construir l’obra, l’autora pren elements que ens són familiars, com l’Spiderman, i els incorpora als relats. Quan els llegim, sorprèn la familiaritat del seu argument, com si ja ens haguessin explicat aquesta història en altres llibres; però de seguida es veu diferent, hi ha un element d’estranyament, de capgirament narratiu. L’escriptora se situa en aquest marge per posar un debat sobre la taula: créixer és dur, parafrasejant-la a la presentació del llibre (octubre 2022) a la llibreria La Central a Barcelona. Hi havia d’haver aquesta inscripció al panorama literari, una obra que parlés de totes aquelles veus silenciades, que trenqués els tabús.
El conte amb el que obre és molt potent, molt dur, un estil molt persuasiu des del primer moment. Obre una porta que és al contrari que un dolç flashback: una nena que veu el seu pare masturbant-se. Per tant, no llegim una història amable de nens i joguines com les que tenim al cap automàticament. “L’últim sopar”, “Déu de mel”, “Cercles” i “Sang” els he trobat d’una grandíssima qualitat, també.
Ell no sentia dolor, però d’alguna manera en somnis sabia que allò, trepitjar un cràter, feia mal. Com si caminés per damunt d’una pell plena de ferides.
Una obra molt treballada
Cal destacar que Bastašić no rebaixa el nivell altíssim que va deixar amb Atrapa la llebre, publicat el 2018, obra amb la qual va guanyar el premi de Literatura de la Unió Europea 2020, entre altres reconeixements. L’escriptora sap jugar amb els recursos i crear una veritable peça artística. En alguns fragments, em recordà molt a la seva òpera prima. Amb tot, fa una enorme tasca literària sense desnaturalitzar la narració, sinó treballant-la molt, que no quedi plana —com també ho fa la magnífica Rodoreda, sobretot a La plaça del diamant— fins al punt que s’assembli com si els protagonistes ho expliquessin al diari, però defugint de l’emocionalitat intencionada.
En definitiva, una lectura que es gaudeix profundament i que recomano amb escreix. Això sí, per mi Atrapa la llebre és una de les millors obres que he llegit mai, una obra que agafa l’Alícia al país de les meravelles (1865) de Lewis Carroll i la porta fins als nostres dies. Per mi, l’autora posseeix una llengua que no es mossega a l’alçada d’autores com Françoise Sagan o Ottessa Moshfegh. I cal no oblidar-nos d’una menció a la traducció de Pau Sanchis Ferrer.
- Enllaç a la ressenya d’Atrapa la llebre.
- Edició: Dents de llet, de Lana Bastašić. Barcelona: Edicions del Periscopi, 2020, traducció de Pau Sanchis Ferrer. Il·lustració de la coberta: Ivan Stanišić & Fraktura.
