Un conte de princeses amb uns personatges rebels. D’aquesta manera es presenta Ehrengard, l’últim conte de la danesa Isak Dinesen (1885-1962), pseudònim de Karen Blixen, l’autora de Memòries de l’Àfrica. Aquest relat publicat pòstumament l’any de la seva mort ens endinsa en un univers cortesà, plaent, delicat, sensual, però també amb personatges amb un caràcter punyent, que corren amb cavall i també s’enfronten a la realitat de cara. No és un conte infantil, per més que els elements principals ho puguin semblar, perquè la disposició i la xarxa de relacions és adreçada a un públic adult.
Un conte de princeses danès
Llums apagats i teló obert. La història parteix del fet que la princesa Ludmilla, l’esposa de Lothar, el fill dels reis de Babenhausen, està embarassada d’un fill d’ell abans del temps socialment acceptat, ja que s’han casat feia molt poc. Aleshores, la família decideix que ho ha d’amagar a vistes de tothom i ja ho destaparà més endavant, quan compleixi l’ideal, el model que ells són pel poble. Per tant, la trama amb molt ressò de l’oralitat -molta claredat narrativa- comença amb un secret de la reialesa i una visió parcial de la realitat. Però el que aparentment sembla una història convencional, prendrà un gir sorprenent.
L’amagatall del secret
Així doncs, amb aquest desencadenant de l’embaràs, els personatges es mouen de l’eix de la cort al camp -un canvi d’escenari-, una mena de lloc idíl·lic on viuen plàcidament, amb l’ajuda de diversos servents, entre ells, la jove austera i enigmàtica Ehrengard, una noia amb un caràcter especial, que acabarà titulant la narració. Una alletadora està amb el fill pel qual estan amagats i de sobte la rapten, posant en discòrdia tot aquell ordre harmònic, podent desvelar tota aquella veritat no visible a ulls de tothom. La jove Ehrengard sortirà al darrere, capaç de fer el que sigui per salvar la família, en un final una mica rocambolesc, desplaçant la importància de l’acció d’aquests personatges nobles en un que, d’entrada, era secundari, augmentant la tensió al final de tot.
I és que els secrets tenen una qualitat singular: fan olor de secret. Potser estàs molt lluny de descobrir l’autèntica naturalesa del secret, o fins i tot és possible que, si te l’expliquessin, t’ho prenguessis amb escepticisme i incredulitat, però no tindràs cap dubte que el secret existeix.
Llums i acció
L’autora juga amb aquesta faula amb un narrador que he intuït jo molt teatral, com una directora d’escena que estigués fent i desfent amb els personatges a la preparació de l’obra, amb la forma de no ser una versió definitiva, com un assaig teatral (encara que el producte final està molt acabat i treballat). Un altre tret del seu estil ‘teatral’ són les reflexions metaliteràries, com ara la intervenció de l’autora en anunciar la divisió de parts i de canvi de gènere. Crec que l’aposta de la narradora en triar aquest tipus de ‘muntatge’ és arriscada, si més no perquè estem acostumats a un mètode més clàssic en aquest tipus d’històries de princeses, un estil on gairebé no hi ha marca de presència del narrador omniscient, com a El festí de Babette (1950), de la mateixa autora.
L’artista i el seductor: Her Cazotte
A l’haver llegit la història de Babette abans, tenia moltes expectatives posades en aquest altre. Per mi havia estat una gran lectura, de les millors de l’any passat. En canvi, Ehrengard, no m’ha acabat d’apassionar, tot i que no em desagrada. D’alguna manera, també hi ha petites convergències en els dos llibres mencionats: a Ehrengard Dinesen rescata un dels temes que tracta al Festí: la figura de l’artista, a través de Her Cazotte, el pintor seductor que es carteja amb la mare del jove príncep i amb el qual coneixem la història (una història molt velada, molt parcial, amb indicis).
Però Her Cazotte no només fa un paper merament d’instrument, sinó que abans ja havia fet d’aconsellador del jove príncep en temes d’amor, proposat per la seva mare. Tancant el teló, per mi aquest llibre tot i estar bé i ben construït no ha tingut la mateixa força que l’altre llibre, però ha estat una lectura agradable. Vull anar assaborint tota l’obra d’aquesta escriptora que em té ensimismada, ‘la senyora que parla com la pluja’. Per cert, la coberta d’aquesta edició de Viena és preciosa.
