El meu any de repòs i relaxació és un cop de puny al ventre. O més d’un, per ser exactes. És un llibre extremadament sarcàstic, però un riu subterrani molt trist i decadent que ens pot suggerir l’obra de Sylvia Plath, com La campana de vidre. Una versió no edulcorada (i Déu n’hi do) de Françoise Sagan, per entendre’ns. Per mi ha estat realment una lectura molt interessant, però alhora molt colpidora. Abans de tot, advertir molt seriosament que és una lectura exclusivament per adults. 

Ottessa Moshfegh va llançar aquesta novel·la el 2018, sent ja una escriptora amb una notòria trajectòria de reconeixements i obres publicades, sobretot de relats. Aquest llibre s’obre amb una gran idea original: una noia estatunidenca, graduada fa poc de la prestigiosa universitat de Columbia, es droga amb pastilles i somnífers per dormir durant un any, per poder «hibernar». Amb aquesta hipòtesi, la protagonista pretén «renéixer», curar-se. Però és clar, no és un procés lineal. L’autora grata en aquests forats, en aquests cràters, en aquestes grutes interiors.

My year of rest 2 1 scaled e1651942382885 'El meu any de repòs i relaxació' d'Ottessa Moshfegh
Coberta ‘El meu any de repòs i relaxació’ | © Cada Dia Lletres

L’esclat de la hibernació

La protagonista —de la qual no en sabem el nom— és una jove a la qual se li han mort els dos pares fa poc, amb una relació molt complexa amb ells. Està en una depressió, molt trista. Treballava en una galeria d’art, però la van fer fora després d’adormir-se allà. També tenim en Trevor, el noi amb qui sortia i no ho hauria d’haver fet. I per acabar-ho d’adobar, només té relació amb una antiga amiga de la universitat, la Reva, que la protagonista tracta molt malament, malgrat tots els intents de preocupar-se per ella per part de l’altra. Tot plegat s’emmarca als Estats Units l’any 2000, abans de l’atac terrorista de les Torres Bessones.

I knew I had to do it. The deep sleep I would soon enter required a completely blank canvas if I was to emerge from it renewed. I wanted nothing but white walls, bare floors, lukewarm tap water.

Per sort, el tema econòmic no representa un problema: té molts diners de l’herència dels pares, té privilegi. I aquest serà un dels eixos que agafarà l’autora per relatar aquesta història: contràriament a la seva amiga, es pot permetre moltes coses, també l’ha determinat en la forma de ser. Així doncs, decideix hibernar un any, però sense que ningú ho sàpiga, ni la seva psiquiatra, Dr. Tuttle (que personalment em recorda a una forma irònica de dir Doctora Tortuga, de la mateixa manera que la droga Infermiterol recorda a l’Inferno de Dante). Pren diversos medicaments i durant dies dorm i durant altres està ‘desperta’, però sense adonar-se del que fa (tot són buits a la memòria).

Cops de puny sense parar

La narració avança amb sensació de lentitud, de repetiment. D’aquesta manera Mosfegh fa patent tot el que viu, dona importància a tots els símptomes i es fa molt dur de llegir. Ho narra en primera persona, i crec que és un encert, perquè és l’única manera de fer fiable tot el que sent. Tot i que el seu estat és «parcial», ple de llacunes.

No només passen coses a la seva vida: a la Reva també li passen moltes desgràcies, com la mort per càncer de la seva mare. La protagonista és molt taxativa amb ella, però aquesta sortida farà córrer la història, amb moments d’anada i retorn. L’autora provoca reflexions fortes amb aquesta relació d’amistat i sobre la condició de dona, que ens colpeja sense parar. «La vaig comprar amb roba fast-fashion», acaba dient (no cito textualment) la protagonista. Serà amb l’ajuda d’un tercer personatge que podrà seguir amb el seu any de drogues per dormir.

My year of rest scaled e1651942186253 'El meu any de repòs i relaxació' d'Ottessa Moshfegh
© Cada Dia Lletres

La nit que tapa totes les cases…

D’aquesta novel·la n’he extret un gran patiment amb uns monòlegs i diàlegs molt punyents per la forma de narrar, per poder suportar les gairebé tres-centes pàgines que abraça. Personalment, m’ha faltat alguna mica més de bagatge per la cultura popular, perquè sovint s’esmenten pel·lícules i autors desconeguts per mi i m’ha obstaculitzat una mica; però la narració s’entén molt bé en anglès. En definitiva, per mi ha estat un llibre literàriament molt ben ideat, amb un detonant i un desenvolupament molt diferents, tanmateix amb un costumisme latent, sobre aquest subjecte anònim (o no tant, el nom no el diu, però ens brinda tota la seva intimitat) que es fon pels carrers, discretament, com la nit que tapa totes les cases amb el seu vel negre. Llegiu-la.

Si en vols saber més




Instagram @cadadia_lletres

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.