El vincle més fort (1984) va ser la opera prima de Kent Haruf, un dels novel·listes estatunidencs del segle passat més celebrats avui dia, autor de la famosa Trilogia de Holt i de Nosaltres en la nit, que Netflix en va fer una adaptació cinematogràfica. L’autor va fer un retrat de més de vuitanta anys —gairebé un segle— a la vida d’una família i els seus veïns, ambientada a Colorado en la seva època contemporània. Aquest recorregut començava amb l’Edith, una vella octogenària molt bondadosa, en un llit d’hospital, acusada d’haver assassinat el seu germà. Un periodista pretenia conèixer la veritat dels fets. No ho explica ella, sinó el seu veí, en Sanders Roscoe, un narrador testimoni dels fets que s’adreça al lector, no a l’investigador.
Amb aquest pretext abrupte esclata la novel·la, d’una forma molt violenta, alhora molt potent, molt tràgica. El narrador va explorant amb profunditat el títol que emmarca la novel·la, ‘el vincle més fort’: el lligam d’aquests personatges anònims amb la família i amb els veïns. Vincles que lliguen a una tradició i a una terra. Vincles que haurien de ser celebrats, però són vistos com un ofec exasperant, com una cotilla que no deixa respirar. En definitiva, vincles de tota una vida.
Vincles que lliguen
Però la intriga descarnada de l’inici decau a mesura que ens endinsem a l’obra: es conta fil per randa la vida d’aquesta família i els seus veïns a través del seu veí, en Sanders Roscoe. El pare de l’Edith era un vell malcarat que va patir un accident terrible amb la segadora temps després d’haver mort la seva dona, i amb aquests fets va perdre gairebé tots els seus dits, en una escena molt impactant, que costa de llegir. Aquest fet agreujà la vida dels seus fills, en Lyman i l’Edith, que van haver-se d’encarregar de la casa des de llavors, amb totes les tasques del camp duríssimes que comporta. Es capgirà la visió del camp com a lloc idíl·lic: amb un estil directe i sense decoracions descrivia la crueltat i l’esgotament del camp mitjançant una gran maduresa. D’aquesta manera transcorria el temps a la vida d’aquests personatges que vivien en una atmosfera opressiva, que personalment em recordà a la lectura de Cims borrascosos d’Emily Brontë. Haruf pinta uns personatges tristos, sense satisfer el seu desig, personatges que veuen passar la vida de llarg.
El germà va marxar a viatjar el món, en un context històric del segle XX, cent anys d’història molt cruenta tant a nivell individual com col·lectiu. Aleshores, l’Edith va quedar sola, desemparada, malvivint amb el seu pare i esperant com Penèlope el retorn del seu germà. La mort del seu pare va arribar com un alliberament per a ella, i inclús el retorn posterior del seu germà, però aquesta família no es desfeia de tots els traumes que els lligaven, de tots els vincles que estaven podrits d’arrel. El pare d’en Sandy havia tingut una estreta relació amb l’Edith —i ell també—, i així es justificà un narrador a qui creiem que no podia ser imparcial del tot. Pares, fills i nets s’entrellacen en aquest Colorado rural ple de traumes encara no suturats.
Un Colorado rural ple de traumes
Cap a l’últim capítol la tensió retorna a causa de la presència del motiu pel qual s’inicia la novel·la —l’acusació de l’Edith—, deixant-nos bocabadats, amb un silenci per la seriositat dels temes que tracta. Apunta a una bona narrativa —amb una extensió excel·lent—, tot i que no l’he trobat tant subversiva com ha estat elogiada; tanmateix ha estat una bona lectura. És interessant remarcar per últim l’encertada escriptura del títol: una novel·la que se centra en el desplegament de les relacions entre els personatges, no en un de concret, sinó que busseja en les relacions humanes. Voldria afegir que aquesta obra ha estat traduïda meravellosament per Marta Pera Cucurell per Edicions del Periscopi, amb unes frases fetes que naturalitzen l’original sense que el diàleg sembli estrany, provant de fer vincles amb l’idioma, vincles que lliguin fort.
- Si t’ha semblat una ressenya atractiva, et pot agradar Pobra gent de Fiódor Dostoievski.
- Edició: El vincle més fort de Kent Haruf, Edicions del Periscopi, col·lecció Antípoda, nº 55. Traduït per Marta Pera Cucurell.
