Infeliç d’Ivan Turguénev és una nouvelle russa del 1868 que explica la història trista d’una dona. Des d’un narrador parcial -en primera persona, jove, inexpert, extern a la família-, ens endinsem al si d’una família refinada de Moscou. El protagonista fa amistat amb Fustov, un funcionari d’un ministeri de la cort, un home que en “ell tot era agradable i encantador”. Així, Turguénev va tensant les cordes en les quals es configura la novel·la breu: en el concepte de la felicitat. En una punta de l’arc, hi tenim en Fustov, segons el narrador. Veiem com es desenvolupen els fets per fixar-nos en l’altre cantó de l’arc.
A la història hi entra un nou personatge, el vell senyor Ratsch. Imparteix classes al germà de Fustov. Però a part de la pedagogia, Fustov té un vincle més fort, amb l’enigmàtica fillastra de Ratsch, a qui visita amb freqüència. Les circumstàncies es donen perquè acabin visitant casa seva un vespre, i el narrador ens presenta a la dama: “amb uns ulls enfonsats, també negres i apagats, però preciosos”, “com la Tatiana” (d’Oneguin, de Puixkin) que la situa, així, al llarg de tota la trama, a l’altra punta de l’arc, una dona infeliç, com bé es titula el llibre.
Recordo que en algun lloc Shakespeare parla d’«una coloma blanca enmig d’una bandada de corbs negres»; una impressió semblant em va causar la noia que havia entrat: amb el món que l’envoltava ben poca cosa tenia en comú.
Ja se’ns donen indicis més explícits: Susanna Ivànovna contesta fredament, segons el seu padrastre, es tracta d'”un temperament nerviós”. Però la curiositat engoleix el jove narrador, i vol gratar més capes de la història d’aquella dama. Coneix en Víktor, fill d’en Ratsch, un poca-solta que malgasta molts diners i sempre està posat en afers truculents, que el serveix per introduir-se en aquesta família. Constantment es veu com tracta malament a la Susanna el seu padrastre, que inclús li diu com ha de tocar el piano. Però fins ara això servia per situar-nos a les coordenades generals. La història interessant comença aquí.
En un vespre rúfol, es presenta la Susanna a casa del protagonista, amb el qual no tenen uns lligams massa estrets. “A mi no em visitaven dames, i encara menys a hores tan tardanes”. Ella sanglotava, deia que Fustov se n’havia anat. No es convencia de les paraules amables del narrador, sinó que es maleeix per estar allà, es vol morir, no vol viure. Li entrega un quadern amb totes les seves confessions, i se’n va. Com ja havia vist en les Nits blanques de Dostoievski, es dona pas a una narració dins la narració, de forma molt vistosa (un quadern, una carta, una oralitat). De fet és una de les parts que més ocupa de la nouvelle.
És una narració molt interessant, en què explica els orígens de la seva família, el matrimoni de la seva difunta amb Ratsch, el seu verdader pare, la pensió que li va deixar arreglada per ella. En morir el verdader pare -i amo-, ocupa el lloc el seu germà, que la tracta molt severament. Però contrari a ell era el seu fill, de qui s’enamora la Suzon perdudament. I és recíproc: però no sols això és l’important, perquè el nou amo no consenteix aquesta relació. Un dia queden per escapar-se, però no ho aconsegueixen.
Totes aquestes tràgiques circumstàncies van apuntar cap al destí tràgic de la bella dama. El narrador, havent llegit aquest crit d’auxili, fa presentar Fustov ràpidament, i aquest, en saber-ho tot, no pot fer res, es queda paralitzat, malgrat les insistències del seu amic. Té la premonició que Susanna morirà aviat, a mitjanit. I tanmateix, així esdevé. En el funeral es mostra la crueltat de la família, sobretot del seu padrastre, i la indiferència del Víktor. L’únic lament vertader és el de la madrastra. I així queda el retrat psicològic d’aquest personatge, d’aquesta noia tan infeliç, com també és el cas d’Anna Karènina, La Regenta, Madame Bovary, i tantes altres, malauradament.
El martell colpejà els claus, i tot s’acabà.
La societat russa, els grans infeliços
La lectura d’aquesta novel·la m’ha estat plaent. Trobo que l’extensió està bé -ni molt llarg ni molt curt-. Això sí, Turguénev comença amb uns capítols molt curts -cosa que s’agraeix, perquè dona molt dinamisme i enganxa- però després el capítol de la carta és molt llarg, a parer meu. M’ha agradat llegir literatura russa: hi estic fent una immersió notable. Val a dir que aquesta temàtica del retrat psicològic de la dona del XIX ha estat objecte de moltes investigacions meves i hi tinc una predilecció especial.
A part, m’agradaria dir que aquesta novel·la engloba molts temes a part d’aquest gran pal de paller que és la Suzon i el seu entorn principal, els problemes familiars. També s’hi introdueix intertextualitat amb la literatura i amb la música. La sensació que em deixa és que malgrat que sigui un narrador parcial, coneixem la seva persona -la Suzon- molt millor que el seu entorn; si no no hagués acabat d’aquesta forma. La mort no acaba de ser descrita de manera concreta, sinó més aviat vague; però intuïm que és un suïcidi, més que per malaltia: tota la història es teixeix sobre l’anterior, tot és progressió. Amb aquesta obra tornem al tema de la literatura russa com una literatura que té la Bíblia a la mà, perquè ara les ànimes de Michel -que havia mort anteriorment- i la de Susanna es podran trobar, i això se celebra. És una literatura de dolor.
És trist veure com acabaven les vides de les dones i quines existències més dures patien. No tan magna com Anna Karènina, però Turguénev ens ofereix unes pinzellades del que serà una de les grans temàtiques de l’època: la psicologia de la dona. Aquest llibre és el segon contacte que tinc amb Turguénev, i m’ha agradat molt, més que la primera vegada (Dos amics). No em cansaré de recomanar la literatura russa com a gran literatura.
Per acabar, si teniu interès a saber com es va dissenyar la coberta d’aquest llibre, en aquest fil la seva editora ho explica. Bones lectures per tothom!
Avui us vull explicar el procés de creació de la coberta d’”Infeliç” de Turguénev, el darrer Petit Plaer.✨💙
Filet🧵👇🏻 pic.twitter.com/XzVWm4pdLO
— Blanca Pujals (@blancapujals) January 21, 2021
Edició: Infeliç, d’Ivan Turguénev. Traducció de Jaume Creus. Viena Edicions, Col·lecció Petits Plaers.
Una resposta a “‘Infeliç’ d’Ivan Turguénev”