La ciutat apareix tímidament com l’escenografia teatral d’una representació tristíssima. Una ciutat que intueixo en un nocturn que plora, en un dia isolat. Zhang Ailing (Shanghai, 1920 — Califòrnia, 1995), sota el nom de ploma d’Eileen Chang narra aquestes dues històries que formen el llibre: una nouvelle —que dona títol al recull— i un relat nascut d’una ploma finíssima. Se li ha de valorar molt la manera tan destra que té d’escriure, amb una gran sensibilitat. Sense omplir amb gaires paraules ni sentir forçat un gran treball de depuració, construeix obres amb moltes capes i amb poques paraules.
M’agrada molt la manera que té de conceptualitzar la ciutat. És un tema que em té captivada. M’apassiona com els autors posen en paraules aquest espai tan divers i indefinible, tan heterogeni. Chang en parla no com a teló de fons, sinó com la ciutat travessa els personatges, com la Història és la protagonista. No són dos nivells diferents, no és decoració subordinada als humans, sinó que és un tot; la Guerra Civil xinesa i els seus estralls en un món que es desfà en personatges de classe alta, semblant en la narrativa de les guerres mundials de Stefan Zweig.
Dues geografies que travessen la guerra
En el primer, “L’amor que fa caure ciutats” (1943), s’explica com la Liuyuan, una dona divorciada és seduïda per un don Joan xinès que ha viscut a Anglaterra, molt disputat entre les persones solteres. Vaixells, luxes i trucades acaben molt de pressa: no es queda en l’anècdota arquetípica, sinó que avança i la supera. Es veuen les relacions familiars truncades dels dos personatges, i com aquests dos semblen molt egoistes i frívols.
Ràpidament, els fets es disgreguen en dues geografies diferents, Shanghai i Hong Kong, a causa de la guerra. Resulten molt interessants per la seva enorme qualitat i també perquè no hi ha gaire tradició lectora d’aquesta literatura a Occident. Llegint aquestes pàgines és impossible no sentir una gran tristesa. Així doncs, guerra i amor, les vicissituds d’un model fàcilment universalitzable. Les bombes, el racionament i la casa que s’abandona em va recordar molt a Mirall trencat de Mercè Rodoreda i a tota aquesta literatura del segle XX.
El temps de guerra en els tramvies
Seguint el fil de la representació femenina, en el segon relat,”Setge”, publicat un any després, es fa amb tècniques realment modernes. Coincideixo amb els crítics que diuen que és un conte molt avantguardista, ja que mostra encara més breument una història gens senzilla. En un tramvia, amb la impressió que l’he llegit, com si fos una càmera fotogràfica, va retratant diversos personatges tancats en el vehicle durant el setge a la ciutat, seguint la línia estètica de l’anterior novel·la breu.
Una noia que havia estudiat Literatura, la Cuiyuan, insatisfeta amb la seva vida s’enamora d’un home casat que sembla correspondre-li. Es narren totes aquestes vicissituds en un espai i temps molt limitat. Són molts sentiments d’aquest moment de joventut i de guerra, en què la protagonista té la impressió que mai més es trobarà una persona com aquesta. Broten molts binomis i molts temes en la seva narrativa.
No queda ningú de públic
La representació femenina escrita per autores em sembla tot un tema a explorar, sempre descrites per homes. Val a dir que Chang va veure esguerrada tota la seva carrera pel conflicte bèl·lic, però va continuar publicant, remant a contracorrent. Si bé potser “Setge” l’he trobat una construcció impressionant, molt moderna, l’altra obra no queda tampoc curta. No narra amb l’emoció per fer empatitzar el lector, sinó que ho presenta sobri, de vegades descentrat, però amb la Història que irradia darrere de la tinta.
S’ha adaptat la primera història al cinema, i en general, ha estat una autora molt celebrada dins del cànon. Ricard Planas, en el brillant postfaci de l’edició del Club Editor, explica com encara era viva quan van proliferar tesis doctorals sobre la seva obra i va poder veure-les. Aquesta edició està molt ben cuidada, traduïda per Carla Benet i conté notes aclaridores fetes per la mateixa traductora sobre aspectes culturals xinesos. Voldria concloure dient que Chang tanca el relat amb un gust agredolç, amb unes cortines que cobreixen tot l’escenari, i no queda ningú al públic. El silenci irreversible s’ha fet. Una autora a la qual m’agradarà tornar.
Si en vols saber més…
- Un monòleg inspirat en “L’amor que fa caure ciutats” (en anglès).
- Un episodi de pòdcast que parla detalladament de “L’amor que fa caure ciutats” (en anglès).
- Ressenya d'”Una boda a Lió” de Stefan Zweig.
