La Mira és una noia que té molta curiositat: d’aquí el seu nom, que no és cap pseudònim. Però també és molt tímida. Per això, els seus pares decideixen apuntar-la a l’acadèmia de ball del poble, a condició que només assistirà a deu classes i després decidirà si vol continuar o no, donant-li l’última paraula, la voluntat. Dels tres tipus de dansa que ofereixen a aquest centre, tria el hip-hop. I haurà d’aprendre a ballar aquesta dansa moderna, amb tot un procés de coneixement al darrere. Durant el període de les deu classes s’estén aquesta novel·la infantil, recomanada de 8 a 12 anys pel propi web de l’editorial, escrita en català per Tina Vallès i il·lustrada magníficament per Mercè Galí.
Bellugar-se davant de les noves experiències
Així doncs, la novel·la ens planteja aquest repte d’obrir-se mitjançant la dansa, de la mà d’una Mira en primera persona que anirà pensant en forma de monòleg, alternant les seves reflexions amb la narració dels fets. Al començament se’n surt, però després li costa; i trobo interessant aquest fet que planteja l’autora perquè mostra la no-linealitat de les experiències (diu que de ‘desenvolupar’ se n’hauria de tenir un gran debat). M’agrada com la Mira mostra un procés que és difícil, sent sincera, mostrant totes les vicissituds a les quals se sobreposa i s’encara. I és que l’experiència que viu la Mira costa. Moure’s i expressar-se davant d’altres quan et sents paralitzada. I encara més costa sentir-se part d’un grup, de la societat.
Malgrat tot, aquestes classes són un fil per estirar per la Mira: coneix a una colla d’amigues molt maca, i creua el pont que s’havia imposat amb en Joel, el seu amic i veí. Però ballar, tot i que s’ho passa bé, no l’apassiona com dibuixar. Ella «balla amb el llapis». És inspiració, és catàrtic. Tímidament, intenta descriure tota aquesta experiència estètica que amb prou feines comprèn. En aquesta història, aprendrà que no tothom ha de tenir els mateixos gustos i que un món on la timidesa té cabuda és possible, que amb persones que fan confiança un pot anar-se obrint, a la seva manera, sense canviar radicalment.
Un llapis que dibuixa molts colors
Trobo que és una novel·la ambientada a casa nostra que pot ser una bona proposta de prescripció lectora tant com pel plaer de la lectura com per treballar diversos aspectes dels valors a la primària. Hi ha qualitat en l’escriptura de Tina Vallès: un estil molt correcte, planer, farcit amb frases fetes, anglicismes, il·lustracions… Un còctel que ve molt de gust. El marc narratiu és senzill, i la novel·la és senzilla, i això fa que s’absorbeixi bé. I malgrat aquesta il·lusió de transparència, s’hi amaga una escriptura molt potent: la teoria de les arts, de les relacions entre música i arts, el creixement d’un infant, la defensa d’aquells que són diferents i que ho poden continuar sent sense sentir-se estranys.
Per acabar, m’agradaria afegir que Animallibres ha fet una feina magnífica editant aquest llibre. Ja el primer capítol té molta força d’arrancada: hi ha les idees que obren pas a tot el text, unes reflexions sobre la identitat molt encertades. A més, es fa fefaent tota la dedicació del treball editorial al darrere en tots els altres aspectes: les guardes, els motius a cada principi de capítol, les il·lustracions, l’editorial, els valors que s’hi ensenyen subtilment… M’hauria encantat llegir-lo de petita, però ara també ha estat molt agradable; tant que vull anar endinsant-me més en l’univers de la literatura infantil que fa tants anys que no freqüento. I és que un repte per aquest any és obrir-me a nous gèneres, tal com explico aquí.
Vols saber-ne més?
- Si vols fer un tastet d’aquesta novel·la infantil, pots fer-ho fent clic aquí.
- La ressenya que Alba Mas-Sala va fer a la revista Núvol (21/12/2021).
- La ressenya del blog Paraula de Mixa (27/09/2021).
Edició: Mira de Tina Vallès. Il·lustracions de Mercè Galí. Animallibres, col·lecció L’arca, 2021.
Deixa un comentari