Dostoievski és un autor brillant, un autor que irradia llum a les nits més fosques. Publicada originalment el 1848, Noches blancas és una novel·la breu que ens parla sobre la complexitat de les relacions humanes, amb dos amors, un amor no correspost i un amor correspost, com a premisa. Ambientada a Sant Petersburg, Rússia, en aquest triangle amorós se’ns presenten dos personatges que es troben per casualitat en una nit molt profunda, i que després d’aquesta trobada, ja no tornarà a ser el mateix. El llibre està signat amb pinzellades que ens evoquen el Romanticisme, sobretot per l’ambientació i els sentiments idealistes, però alhora s’entreveuen traços realistes.
Nits blanques, nits grises
Aquesta novel·la sobre quatre nits es pot llegir d’una tirada en una sola nit. Trobo que Dostoievski és molt modern en el tractament temàtic -que ara veurem- i en els aspectes més formals: els capítols són curts i un es lliga amb l’altre, Dostoievski es mostra com tot un mestre de la narrativa. El rus ens presenta un flâneur que passeja de nit, concentrat en les seves reflexions, i de sobte veu una noia sent increpada per un home. Ell s’hi acosta instants després, i l’intenta ajudar-la -fingint que són parella- caminant agafats de la mà.
És sorprenent com ella, després de tanta timidesa inicial davant d’aquesta estranya proposta, accedeix a trobar-se una segona vegada, la nit següent. En aquesta segona cita, ella li explica com se sent oprimida, després que ell li parli breument sobre la seva vida. Nástienka, diminutiu d’Anastasia, és òrfena i viu amb la iaia, que té ceguesa. Anys enrere la jove va fer una trastada i ara l’àvia la té lligada amb una agulla perquè, ja que no pot veure, la tingui controlada. Aquest fragment següent il·lustra molt bé aquesta situació, amb un fet que va passar un dia:
«Ve, Nástienka, a mi dormitorio y tráeme las cuentas.» Yo me levanté de un salto, me ruboricé toda, no sé por qué motivo, y olvidé que estaba prendida a sus faldas. En vez de desprenderme disimuladamente para que el inquilino no se percatase, di un tirón tan fuerte que arrastré el sillón de la abuela.
Ella és una noia de disset anys, innocent, amb tota una vida al davant. Encara no ha viscut plenament l’amor, per bé que va començar a tenir sentiments pel seu inquilí -de l’àvia i d’ella-, qui també li corresponia, però no tenia prou diners per casar-se i viure una vida digna, i tenia assumptes pendents per arreglar. Tot i això, com que l’amor era més fort, van quedar que es trobarien en un any al mateix lloc, i, si no, seria perquè ell no hauria fet fortuna.
Coincideix que són aquelles dates, un any després. Trobo que ell va ser radicalment modern (és una novel·la del segle XIX) en dir-li que ella podia anar amb qui volgués -perquè no la lligava, no l’obligava a estar lamentant-se per ell-, però ell afirmava que l’única dona de la qual ell estaria enamorat seria Nástienka.
Però passa el temps i l’estimat no apareix, malgrat la intervenció del protagonista masculí -que ajuda a Nástienka fent de missatger-. En canvi, ell, l’estrany que va conèixer hi és, amb una devoció gairebé religiosa per ella. Nástienka se sent absurda per haver esperat tant de l’altre, i el seu acompanyant li diu que amb ell podria festejar i ser feliç. Nástienka no sent aquells esclats com ho feia per l’altre, però accepta: confon l’estima amb la simpatia; l’amor amb l’amistat. Ambdós fan plans per estar junts i viure a la casa familiar, com ho havia fet aquell inquilí. Parlen del sou d’ell de pocs diners, de gent pobra, d’una representació més realista, de l’afegit de detalls del seu entorn. Tot sembla estar solucionat per la noia. Ell n’està molt enamorat, des del primer moment, m’atreviria a dir. Somia, i la idealitza.
-¡Ay, Nástienka! Eso suele suceder. Con frecuencia agradecemos a otros seres por el hecho de que vivan en nuestro mismo mundo. Y yo le doy las gracias por haberla encontrado, porque la recordaré el resto de mi vida.
Però a l’últim moment, l’inquilí apareix, l’amor verdader, i es retroben els dos enamorats. Allà queda el nostre flâneur, palplantat. L’endemà, Nástienka li diu en una carta que es vol continuar veient amb ell, com a amic. Ell està content d’aquestes nits, perquè si bé van ser breus, un sol minut de felicitat, per ell pot durar per tota la vida, pot engrandir el record en la seva memòria. Accepta qualsevol cosa que pugui fer feliç a l’altre: la voluntat de l’altre ho és tot. No és un to de ràbia, de descontentament, sinó d’acceptació amb la vida i amb l’individu: una nit d’un gris serè.
Una història amb pietat
Sembla que Dostoievski estigui escrivint amb l’Evangeli a la mà -això ho vaig llegir al pròleg de Tatiana Pérez i n’estic completament d’acord- perquè el protagonista, malgrat que no era el que més s’hauria estimat, accepta el seu destí, aquests bocins de felicitat que per ell conformen tot un univers a la memòria. La literatura dels russos és una literatura del dolor humà.
¡Dios mío! Un minuto de bienaventuranza, aunque sea el único para toda la vida, ¿acaso es poco?…
«Lo fantástico y lo real son una misma cosa; sin lo más real no existiría lo fantástico.» defensava Dostoievski, parafrasejat per Pérez. Ell barreja aquesta ambientació romàntica, com de somni, amb uns problemes reals, de la gent humiliada, de la gent pobra, com es pot veure també en altres novel·les seves com Gente pobre.
Penso que és un llibre molt bonic, molt curt, d’aquests bombons de la literatura russa que s’han de llegir almenys un cop a la vida, que amb la seva art literària t’abraça i et transporta als carrers nocturns de Sant Petersburg: si no sabéssim la data de la novel·la, pensaríem que es tracta d’una proposta contemporània.
Un altre aspecte que m’agradaria destacar és aquesta tècnica del relat dintre del relat -quan Nástienka narra la seva pròpia història- perquè subverteix els fets -molt propi dels escriptors russos dels moment- i és molt interessant, alhora que ajuda a alleugerir la lectura.
L’obra a la pantalla
Vaig veure la pel·lícula inspirada en aquest llibre, Le notti bianche, dirigida per Luchino Visconti el 1957. Personalment, em va agradar, però trobo que el llibre és molt millor, ja que explora d’una forma més detallada alguns temes que a la pel·lícula no hi apareixen tan explícits.
A més, a la pel·lícula es canvien alguns aspectes russos per italians, com per exemple el nom dels personatges, cosa que vaig trobar força estranya. Tot i això, està molt bé.
Heu llegit aquesta obra dostoievskiana? O algun altre llibre del mateix autor? A mi m’estan agradant molt tots els seus llibres.
Edició emprada: Noches blancas, de Fiódor M. Dostoievsky. Editorial Magisterio Español, S. A. Traducció i pròleg de Tatiana Pérez, 1978.
2 Respostes a “‘Nits blanques’ de Fiódor Dostoievski”