Pobre gente (1846) és una altra mostra que Dostoievski escrivia pel poble: la denúncia de la situació de la dona i de la pobresa estesa per tot el país. Amb l’estil realista, ens endinsa a la vida dissortada de dos personatges pobres de la seva contemporaneïtat, del segle XIX. Vol indagar en el tema de la manca de diners per fer un fresc d’aquella gent que estava representada en menor grau a la Literatura. Mitjançant la correspondència entre Varvara i Makar, veiem la dissortada vida de la Varvara, una joveneta òrfena que està en una situació límit.

Pobre gente scaled e1636297639354 Pobra gent, de Fiódor Dostoievski
Pobre gente, de Dostoievski.

Varvara, amb el pare difunt, abans que morís la seva mare, s’havia dedicat a cosir i a ser alumna d’un professor del qual es va acabar enamorant, fins al punt que li regalà tota la poesia de Pushkin amb tots els seus estalvis, de forma altruista. Però aquestes coordenades s’estroncaren i ell i la seva mare moriren. Enmig de la tragèdia, va quedar desemparada.

Va tenir la sort que un parent llunyà seu, en Makar, un funcionari que és copista (en contrast amb el professor-creador) li pogués passar una mica de diners, però no massa perquè també era pobre. De fet, es mudà a viure a una mena de cantonada de la cuina, amb molta més gent: gent pobra, com indica el títol.

Pobre gente: una novel·la epistolar

Al llarg de la novel·la epistolar, narrada amb aquest estil tan directe, veiem com aquests dos personatges solitaris van escriure’s l’un a l’altre i s’explicaren les seves intimitats. Ell, l’home gran, solia enviar més cartes i més pomposes que a vegades poden arribar a assemblar-se a la paròdia.

Sap greu per Makar perquè sempre busca trobar l’estil, millorar en tots els aspectes, en l’escriptura també. Però aquest no és el problema: no és que ella fos desagraïda amb els diners i l’afecte, però ella no sentia aquestes coses que s’intuïen per carta. La situació de pobresa s’accentuà: ell es desvivia, arribà a anar amb les botes trencades a la feina i passà molta vergonya. Però sempre amb el contrapunt religiós del “designi de Déu”.

Los recuerdos, sean amargos o dichosos, siempre nos hacen sufrir.

La situació de la gent pobra

Un dia li demanaren la mà a la Varvara i ella acceptà, perquè estant malalta i sense diners tampoc tenia moltes més opcions. L’home era un malparit, però els preparatius pel casament seguien endavant, amb l’ajuda de Makar. Ella no sabia si li podria escriure quan es traslladessin, així que s’acomiadà d’ell per sempre. És un fragment dur, sobtat, fort. Ell continuava amb aquesta veneració cap a ella, però accentuant-se cada cop més, fins al punt d’escriure una última carta assegurant que aniria darrere seu al casament.

Dostoievski Pobra gent, de Fiódor Dostoievski
Miniatura de Pobre gente (cadadialletres)

No se’ns dona cap text més, sense saber com acaba ni poder-ho intuir, com a món incomplet de la ficció, ens obre la porta als lectors al fet que completem el dibuix. No sé què passaria: potser fracassaria i es resignaria, i seguiria amb la seva existència monòtona. O potser no. Qui sap.

La denúncia social

M’ha agradat molt el ritme narratiu, aquests capítols breus que atrapen. No sé com s’ho fan els russos, però tant de bo pogués narrar d’una forma similar. En contrast d’aquest compàs, hi trobem a vegades que els personatges versen sobre el mateix durant moltes cartes, fent-se llarg. Així es reflecteix la versemblança i dona unitat a la forma. També vull apuntar que els personatges masculins fan ràbia –per bé que Makar té intencions d’ajudar-la–, perquè no paren de decidir el destí de Varvara, una jove que encara ha de viure molt. Ho hauria de triar ella, però malauradament no era així.

Dostoievski i les edicions dels seus llibres

Aquesta estructura em recorda a Nits blanques, del mateix autor, en què explora el destí d’una jove òrfena a les mans de dos homes majors d’edat i avançats a ella. Recomano aquesta novel·la a qui vulgui endinsar-se a l’obra de Dostoievski, o també amb l’altre títol esmentat. Són llibres breus, fàcils de llegir, i amb molta profunditat.

No em cansaré de recomanar-vos Dostoievski i tota la literatura russa en general: llegiu-los, encara més ara en raó del bicentenari del naixement de Dostoievski. Per acabar, voldria dir que ha estat una bona lectura en una edició molt bona d’Alba Editorial. Ara sortirà a la venda per primer cop en català publicat per la nova editorial Cal Carré.

 

Edició

Dostoievski, Fiódor M. (2019). Pobre gente. Barcelona: Alba Editorial, col·lecció Alba Minus, traducció de Fernando Otero Macías i José Ignacio López Fernández.




Instagram @cadadia_lletres

Una resposta a “Pobra gent, de Fiódor Dostoievski”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.