A la vida d’Irene Wagner sembla que tot va sobre rodes: casada amb un marit acabalat, mare de dos fills, una casa petitburgesa, una vida social rica i la cirereta del pastís, un amant jove. Però la nouvelle s’obre abruptament, sense donar-nos aquestes coordenades inicials, comença d’una forma molt incisiva: la dona baixa per les escales en sortir del pis del seu amant, però es topa amb una dona que està a l’entrada i la veu. Aquí començarà el xantatge, en saber-ho tot. Es tracta del llibre Por, signat el 1913 per Stefan Zweig.
A canvi de diners, la Irene compra temps, el silenci temporal de la xantatgista, una dona que està a l’atur. Decideix també tallar amb l’amant, que fet i fet, tampoc li troba res d’especial: s’oblida de les seves maneres ràpidament. Aquesta por que l’anònima xantatgista inculca a la Irene fa que només se senti segura a dins de les cases; en el carrer se sent profundament amenaçada. A mesura que passen els dies, no resulta tan senzill: cada cop la suma demanada és més alta, i tot i que posseeix una quantitat alta de diners, no hi arriba. Ha d’empenyorar el seu anell de promesa per poder-hi fer front, i només té dos dies per poder-lo recuperar, tot augmentant la tensió del lector.
Cal dir que en aquesta obra, el narrador no es fixa tant en la psicologia interna de l’adulteri, en els motius i els sentiments –que són tractats d’una manera més superficial–, sinó en la por que sent la Irene d’aquella dona pobra que l’està perseguint, la por a perdre-ho tot, en el sentiment del xantatge. En aquests pocs dies que dura el temps de la història, veiem com la Irene perd els nervis, una davallada proporcional a la baixada de l’escala, a la baixada a l’infern. Ella es veu incapaç de poder seguir mantenint els aparences.
Mentrestant, un dia la filla trenca un cavallet de fusta del germà. L’enxampen i el seu pare vol imposar un càstig sever. La Irene fa que la perdoni, i aquesta anècdota es fa extensiva al seu propi problema. Desesperada, la protagonista es dirigeix al pis de l’amant perquè l’ajudi a parar els peus a la xantatgista, però ell no la pot ajudar perquè no sap de qui es tracta la persona que la fa patir. Sorprenentment, Irene no veu més a la dona que li està fent passar tan malament, de cop i volta ha desaparegut. En un impuls, veient-se empesa cap a un desenllaç molt tràgic, se’n va a fer-se més dosis d’una medicina que pren per tal de suïcidar-se, però el seu marit apareix allà, a la botiga, i acaben parlant-ho tot. Ell no se sorprèn, perquè ja ho sabia tot. De fet, havia fet pagar a la dona perquè la Irene s’adonés que havia de tornar a la llar familiar. I així ho fa, la Irene. El marit juga amb la por per castigar-la.
He vist en Zweig un altre cop el seu estil depurat, com a L’amor d’Erika Ewald –tot i que a L’amor hi trobo més desenvolupament–. Zweig en poques pàgines sap aprofundir temes molt grans. I és que el seu angle és concret, sintètic. En aquest llibre, l’autor va deixant pistes disseminades, subtils, per l’inesperat desenllaç. En relació amb el final, trobo interessant el punt final que fa que ella ho accepti tot, encadenant-se altre cop al patriarca, encara que ell llogués a la xantatgista se m’ha fet estrany. Fa sentir impotència, un happy ending forçat però real, el retorn a la casa familiar, a la situació inicial. D’aquesta manera, l’autor retrata la dona de finals del XIX i principis del XX a l’estil de Madame Bovary o Anna Karènina, però d’una manera estilísticament més breu. Reflexiona sobre com la por és el pitjor càstig, la indeterminació, la incertesa pot causar pitjors estralls que la sentència ferma, segura.
Acabo amb una citació del llibre:
¿Per ventura ella, una dona ben vista i respectada, no podia sortir al carrer per por d’una persona que no coneixia? I a la por del perill s’hi afegia ara una estranya fascinació, unes ganes excitants de lluitar perillosament, com les de sentir als dits el tall fred d’un coltell o de mirar la boca d’un revòlver a l’estoig negre del qual guaita la mort.
Edició: Por, de Stefan Zweig. Quaderns Crema: Barcelona, 2018, col·lecció Mínima Minor, núm. 105, traducció de Joan Fontcuberta.
Una resposta a “‘Por’ de Stefan Zweig”