Si voleu llegir relats sobre l’esperança que apareix en els moments més foscos, d’aquell esdeveniment que dona un bri de llum a la situació quan sembla impossible, podeu optar per aquesta lectura: Una boda a Lió i altres relats, de l’escriptor austríac Stefan Zweig, del qual prèviament ja n’he parlat amb les nouvelles Por i L’amor d’Erika Ewald. Aquesta obra l’edità Quaderns Crema i la traduí Tiana Puig. Es tracta d’un llibre molt breu –només té setanta pàgines–, que es pot llegir íntegrament en dos viatges de tren.
Aquests quatre relats de ficció tenen el nexe comú de donar un missatge optimista en moments difícils. Més que optimista, de serenitat, d’un petit encarament positiu malgrat tot. El tema de l’esperança, que surt també en els llocs més petits, és molt important, com bé digué en Xavier Serrahima. Però no es tracta d’un missatge d’autosuperació, sinó que l’he llegit en clau de religiositat, d’una mirada seriosa, amb una ploma molt delicada i depurada com és habitual en aquest escriptor. Són relats que es llegeixen en un sospir, i per tant el tema ha d’estar ben definit i precisat. I així és el cas del primer relat, que dona nom a la selecció, que tracta del casament inesperat de dos presos que es retroben després de molt de temps i com això canvia la seva manera de morir, que irradien llum.
El relat s’expandeix al voltant d’una dona que havia estat presa durant el Terror Jacobí i l’anaven a afusellar l’endemà. Però en aquell petit calabós ple de gent va entrar un altre grup de gent, també per la mateixa raó, i allà va trobar-hi el seu promès, a qui creia mort. Amb la solidaritat dels companys –un d’ells era capellà– van aconseguir casar-se i passar la nit de noces junts, malgrat el seu destí imposat, les seves ànimes reposarien juntes. El parlament “en la vida i la mort” típic dels casaments, en aquell instant ressonava amb “claredat i nitidesa”. La part interessant del relat és el missatge moral que dona sobre els petits instants de felicitat i també la importància del context històric en el qual s’inscriu.
Si bé els habitants de la ciutat estaven avesats a veure cada dia escamots de presoners afligits, en aquella ocasió van contemplar la singular processó meravellats, i és que les dues persones que l’encapçalaven, el jove oficial i la dona abillada amb una corona nupcial, radiaven una serenitat tan insòlita que fins i tot les ànimes més indolents es van adonar, amb gran respecte, de l’elevat misteri que guardava aquella escena.
En El camí i Un home que no s’oblida es veu més clara la figura de Crist, més específica. En el primer relat es parla del camí d’un home cap a Judea i en el segon ens mostra com un home humil ensenya la generositat a una altra persona. Amb aquest relat es podria seguir llegint amb la novel·la Pobre gente de Fiódor M. Dostoievski pel fil de la pobresa i la religiositat latent en la seva narrativa. D’altra banda, a l’últim relat, Dos solitaris, parla sobre com dos personatges incompresos, treballadors d’una fàbrica, es trobaren en el camí de tornada i es van acabar fent companyia mútuament com a sortida a la solitud, tot i que el considero un final una mica estrany.
Trobo que els temes que va escollir l’autor són més madurs i específics que en altres de les seves obres, però els tracta d’una forma molt bona però alhora molt breu, amb l’expressió mínima. Per mi és aquest l’aspecte que trontolla en els relats: he de dir que m’agraden molt les composicions literàries breus. La poètica que tots els elements siguin imprescindibles m’atrau, però hagués agraït una mica més de desenvolupament, com és el cas de L’amor d’Erika Ewald. Aquest gira al voltant de la dialèctica de l’amor més repetitiva i incisivament. Pel meu gust, dona més joc i per tant, més qualitat artística. Finalment, he de dir que recomanaria aquest llibre per un lector que li agradin els relats breus i vulgui fer una lectura molt breu però treballada. M’ha fet passar una bona estona.
Edició: Una boda a Lió i altres relats, de Stefan Zweig. Barcelona: Quaderns Crema, col·lecció Mínima Minor, 2020, traducció de l’alemany de Tiana Puig.
Una resposta a “‘Una boda a Lió’ de Stefan Zweig”